Search results
La d’una veu de bronze. que de torres altíssimes s’allarga pels camins, i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins. EL TEMPLE DE LA MORT. Com un poble d’ocells, fills de la llum eterna, des dels pòrtics del temple d’un déu abandonat, o cos meu, la meva ànima, sedent de claredat, guaita enfora, a l’espai on la vida governa ...
Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa! Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha, potser, que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner, batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze. que de torres altíssimes s'allarga pels camins, i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins. Vés al poema sencer.
9 de feb. de 2009 · Aquí nos gustaría mostrarte una descripción, pero el sitio web que estás mirando no lo permite.
Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa! Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha potser, que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner, batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze. que de torres altíssimes s'allarga pels camins, i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins. Màrius Torres.
24 de sept. de 2017 · Molt lluny d'aquí. Hi ha una ciutat, molt lluny d'aquí, dolça i secreta, on els anys d'alegria són breus com una nit; on el sol és feliç, el vent és un poeta, i la boira és fidel com el meu esperit. L'Orient hi deixà la seva sang de roses, la mitja lluna càlida del seu minvant etern. i, enllà d'un gran silenci de persianes closes,
Com és de clara la lluna, la lluna de la muntanya! Lluna de bosc i fageda, la lluna que ens agermana, la lluna de creure i creure. i mirar-nos a la cara. La lluna de la ciutat. és una lluna gastada, és una lluna molt trista, és una lluna llunyana. ¿Qui pot mirar a la lluna. amb una mirada franca? És un luxe innecessari; vés a la teua, i ...
LA CIUTAT LLUNYANA . Ara que el braç potent de les fúries aterra la ciutat d'ideals que volíem bastir, entre runes de somnis colgats, més prop de terra, Pàtria, guarda'ns: - la terra no sabrà mai mentir. Entre tants crits estranys, que la teva veu pura ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol que creure i esperar la nova arquitectura
