Search results
10 de abr. de 2018 · 10. El poema: La ciutat llunyana Ara que el braç potent de les fúries aterra la ciutat d'ideals que volíem bastir, entre runes de somnis colgats, més prop de terra, Pàtria, guarda'ns: -la terra no sabrà mai mentir. Entre tants crits estranys, que la teva veu pura ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol que creure i esperar la nova arquitectura amb què braços més lliure puguin ...
Fes l’anàlisi formal del poema: mètrica, rima i estrofa. LA CIUTAT LLUNYANA. Ara que el braç potent de les fúries aterra A 12 (6+6) fem. la ciutat d'ideals que volíem bastir, B 12 (6+6)fem. entre runes de somnis colgats, més prop de terra, A 12 (6+6) fem. Pàtria, guarda'ns: -la terra no sabrà mai mentir.
Comentari De Text Del Poema "la Ciutat Llunyana". Enviado por sergigona • 25 de Enero de 2015 • 251 Palabras (2 Páginas) • 1.015 Visitas. "La ciutat llunyana" de l'autor Maurius centra en la destrucció, durant la Guerra Civil espanyola, de la seva ciutat per l'entrada de les tropes franquistes. Pel que fa a l'estructura externa, aquest ...
Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa! Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha potser, que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner, batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze. que de torres altíssimes s'allarga pels camins, i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins. 1939.
la ciutat llunyana métrica la rima y metrica de la poesia l'oda a espanya ciutat llunyana metafores figures retoriques del poema la ciutat llunyana el dia revolt" carner Antologia de poesia catalana Poema josep carner amb la metrica glossa. culta metrica. Descargar. Word Chuletas HTML PDF. Chuletas y apuntes de...
Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa! Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha, potser, que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner, batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze. que de torres altíssimes s'allarga pels camins, i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins. Vés al poema sencer.
La d’una veu de bronze. que de torres altíssimes s’allarga pels camins, i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins. EL TEMPLE DE LA MORT. Com un poble d’ocells, fills de la llum eterna, des dels pòrtics del temple d’un déu abandonat, o cos meu, la meva ànima, sedent de claredat, guaita enfora, a l’espai on la vida governa ...
