Search results
ferència de «Dolç àngel de la Mort…» o «La Ciutat Llunyana», per citar-ne dos dels títols més destacats, no han tingut la sort de formar part del corpus canònic de la poesia catalana del segle xx, malgrat que en el nou context històric, social i col·lectiu malden també per establir un renovat diàleg amb els lectors d’avui.
comentarios y apuntes sobre los poemas antologia de la poesia catalana alba herrojo arantxa rodríguez nuria moreno irene salmerón laia sanchez index 1.esquema. Salta al ... i de dol i amb vetusta gonella” Literatura contemporània: Corrent simbolista Marius Torres. “La ciutat llunyana” Literatura contemporània: Guerra ...
Presentar els textos de l'Antologia de la Poesia Catalana poètics i propostes d'activitats. ... La ciutat llunyana, de Poesies (1947) La pàtria (1833) La vaca cega, de Poesies (1895) Les boies, de Cercles (1979) Los dos campanars, de Canigó (1885)
Un primer punt d'interès prové de la preocupació sobre l'aparent continuïtat de les grans línies de la política urbana de la ciutat de Barcelona tot al llarg d'aquest segle XX, malgrat les evidents ruptures que l'evolució històrica sens dubte ha suposat (Carreras, 1988b i 1993). Un segon punt d'interès prové de la dedicació a l ...
Com és de clara la lluna, la lluna de la muntanya! Lluna de bosc i fageda, la lluna que ens agermana, la lluna de creure i creure. i mirar-nos a la cara. La lluna de la ciutat. és una lluna gastada, és una lluna molt trista, és una lluna llunyana. ¿Qui pot mirar a la lluna. amb una mirada franca? És un luxe innecessari; vés a la teua, i ...
Poesies és el recull pòstum de la producció poètica de Màrius Torres.Publicat el 1947 a Mèxic i el 1950 a Catalunya amb edició de Joan Sales. Torres és un dels poetes més importants de la literatura catalana de la primera meitat del segle XX, de la Generació del 36 i el més destacat del corrent simbolista.A Poesies, hi trobareu les cançons a Mahalta i La ciutat llunyana.
Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa! Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha, potser, que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner, batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze que de torres altíssimes s'allarga pels camins, i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins. 1939 TORRES, Màrius (1947): Poesies.
